«El viatger català no va a Grècia; en realitat, hi torna»
...però no només el català, sinó qualsevol d’europeu, fins i tot aquell que té arrels ancestrals a les riberes d’un mar nòrdic.
Perquè som romans, també som grecs.
L’objectiu d’aquest viatge d’estudis a l’Egeu ha estat proporcionar una panoràmica sobre gairebé quatre mil·lennis d’història del món hel·lènic, a través d’una selecció molt acurada de llocs prou representatius, que ens parlessin dels mites i de les religions, de les ciutats i les seves institucions, de l’art i l’arquitectura, del curs dels esdeveniments i dels seus protagonistes.
L’edifici de l’Acadèmia Nacional d’Atenes, de factura i estil impecablement
neoclàssics, escoltat per les estàtues triomfants d’Atenea i Apol·lo.
neoclàssics, escoltat per les estàtues triomfants d’Atenea i Apol·lo.
Dissabte 12 d’abril de 2014.
Venint de l’aeroport, des de l’autocar veiem alguns dels edificis neoclàssics construïts a l’Atenes del segle XIX per a evocar la resplendor de l’època clàssica: el Parlament, que va ser Palau del primer Rei de Grècia, la casa de Heinrich Schliemann, «descobridor» de Troia i Micenes, i les esplèndides seus de l’Acadèmia Nacional, la Universitat d’Atenes i la Biblioteca Nacional, en la mateixa vorera de l’hotel.
El nostre primer contacte visual amb l’Acròpolis es produeix abans d’entrar al Museu que conserva les escultures monumentals dels seus temples, les troballes realitzades pels arqueòlegs i les rèpliques dels marbres esculpits del Partenó que Lord Elgin va adquirir a les autoritats otomanes i que custodia el Museu Britànic.
Maqueta d’Atenes a l’època Imperial romana, al Museu de l’Acròpolis.
El Partenó i l’Erectèon des de la terrassa de l’hotel.
Diumenge 13.
A Micenes recordem el món de la Guerra de Troia immortalitzat per Homer, que va nodrir l’imaginari dels grecs d’èpoques posteriors.
Las muralles imponents i l’encaix estratègic de la ciutadella de Perseu i Agamèmnon en el paisatge, dalt d’un turó des d’on s’arriba a veure el golf Argòlic i es controla tot el territori circumdant, ens fan pensar en els castells i el sistema feudal que associem a l’Europa medieval, i ens ajuden a entendre els trets d’aquesta societat, successora i transmissora de la civilització minoica i origen de la civilització hel·lènica. Les acròpolis de tantes ciutats gregues, com la mateixa Atenes, havien estat ciutadelles semblants a aquesta, fundades dalt de turons escarpats quasi inexpugnables.
Tot baixant les escales del corredor que accedia a la font que proporcionava l’aigua als habitants de la ciutadella, constatem la solidesa d’aquesta estructura, malgrat que els seus constructors desconeixien l’arc i la volta. Quan les tenebres ens impedeixen continuar i veure el final del túnel, ens imaginem a Ulisses descendint a l’Inframón de la ma de Circe.
Els frescos descoberts a Micenes -avui conservats en el museu,
són evidències irrefutables de la filiació minoica.
En la tomba monumental atribuïda erròniament a Clitemnestra.
A la tarda, a Epidauros, ens endinsem en el bosc que cobreix les ruïnes del santuari d’Asklepios, per a cercar el teatre grec millor conservat de l’Antiguitat.
De la civilització hel·lènica vam heretar el teatre, una de les formes més complexes d’expressió artística de la Humanitat. Molts dels edificis construïts pels antics grecs i romans per a acollir les arts dramàtiques, continuen complint la seva funció durant els mesos d’estiu, com aquest d’Epidauros.
Dilluns 14.
Aquest matí podríem dir que ascendim a l’Acròpolis com a peregrins, a la recerca dels nostres orígens. Havent travessat els Propileus, no sóc l’únic a qui se li humitegen els ulls en veure el Partenó de tan a prop.
Tot i les cicatrius irreparables produïdes en moments de foscor i ignorància, des del segle XIX, sortosament, hem aprés a contemplar de nou el Partenó amb els mateixos ulls i la mateixa emoció dels nostres avantpassats romans, i com ells ens emmirallem en els monuments de l’època clàssica, conscients del nostre deute amb la civilització hel·lènica.
En descendir de l’Acròpolis, descobrim l’estela de marbre posada per l’Institut Cervantes en record de les paraules d’un Rei d’Aragó i Comte de Barcelona, Pere IV el Cerimoniós, el primer governant postmedieval que es va preocupar per la conservació del Partenó. Si els otomans i els venecians haguessin pres nota...
Entre el Temple d’Hefestos, miraculosament conservat, i l’Església dels Sants Apòstols (Hagii Apostoli), un mantell verd cobreix l’Àgora i les ruïnes d’edificis i pòrtics, com simbolitzant els esdeveniments i els canvis dramàtics soferts per Atenes entre una època i l’altra.
En un racó de l’antiga Àgora, recordem que aquí va néixer la Democràcia i que els polítics eren tots els ciutadans, malgrat que aquests ciutadans fossin, en realitat, una minoria entre els habitants de l’Àtica. Els ciutadans atenesos varen aconseguir imposar la voluntat de l’assemblea a l’antiga aristocràcia, a diferència dels seus contemporanis romans, el govern dels quals estava en mans de la classe senatorial, contra la qual els ciutadans que formaven part de la plebs van haver de revoltar-se diverses vegades. Democràcia no és –ni ha estat mai- sinònim de república, diferència substancial que sí tenien clara les primeres generacions de polítics dels Estats Units, on demòcrates i republicans representen i defensen idees antagòniques.
Havent dinat amb vistes a l’Acròpolis, anem a cercar els testimonis de les diverses èpoques d’Atenes escampats pel barri de Plaka. A la Biblioteca d’Hadrià i a l’Àgora romana, trobem l’Atenes convertida en «ciutat universitària» que acollia a estudiants vinguts de tot l’Imperi, com els joves Octavi August i Hadrià, per a beure directament de les fonts clàssiques a l’Acadèmia o al Liceu.
Més enllà de la bellesa de la Torre dels Vents, que havia d’inspirar els arquitectes neoclàssics del nord d’Europa, no podem oblidar que aquest petit edifici contenia una maquinària sofisticada, fruit del progrés científic assolit pels antics grecs.
En canvi, la minúscula Església Metropolitana d’Atenes (Hagios Eleftherios), petit joiell arquitectònic, ens parla d’uns temps ben diferents, llunyans de l’antic resplendor d’època clàssica, quan el Partenó, després d’acollir la principal església de la ciutat, va ser convertit en mesquita i, més tard, fatalment, en polvorí.
L’Arc d’Hadrià i el Temple de Zeus Olímpic des de l’Acròpolis.
Dimarts 15.
Avui dediquem el matí a un altre temps, quan Constantinòpolis era la Vrbs de l’Imperi Romà d’Orient i la metròpoli de la Cristiandat -l’època que erròniament anomenen «bizantina». Un autocar ens acosta al monestir de Dafni, als afores d’Atenes, un dels millors monuments d’aquest període a la Grècia balcànica. Ens trobem l’església en mans dels restauradors, que l’han farcit de bastides, però els responsables tenen la gentilesa de deixar-nos-hi pujar, per a contemplar de molt a prop els bellíssims mosaics.
Després de Dafni, anem al Museu Bizantí i Cristià d’Atenes, on admirem obres que documenten l’evolució de l’art i la iconografia cristianes d’Orient, en un discurs museístic excel·lent que va ser arranjat fa pocs anys. Algunes obres -com aquest relleu del segle XII que mostra dos esfinxs- ens serveixen per a copsar la pervivència del llegat grec i romà en l’art cristià.
Icona de la Verge Hodegetria, realitzada en
un taller de Constantinòpolis al segle XIII.
A la tarda recorrem el Museu Arqueològic Nacional, on ens esperen algunes de les obres mestres de l’art hel·lènic, com el Posidó (o Zeus) de bronze trobat sota el mar, prop del Cap Artemísion. «Un déu concebut a imatge de l’home» per a exemplificar l’ideal de l’home grec.
Anem a veure els frescos trobats en habitatges d’Akrotiri, dos dies abans del nostre viatge a Thera, per a percebre la sofisticació de la civilització minoica i el seu deute amb l’art egipci.
Durant segles, l’Oracle de Delfos va ser un far de saviesa i seny davant la foscor de la ignorància, la superstició i el fanatisme. Avui, les ruïnes del complex monumental construït amb aportacions de tot el món hel·lènic, en un marc paisatgístic impressionant, conformen un espai que convida a l’admiració per les fites culturals assolides en aquest racó del Mediterrani que els grecs consideraven el «melic del Món», i a la reflexió sobre el present de la nostra civilització que, necessàriament, s’hauria de projectar cap al futur aprenent de les lliçons de la Història.
Dalt del recinte sagrat, l’estadi ens recorda la importància de l’esport
en la formació dels joves grecs, que s’emmirallaven en els herois mítics
i en els atletes victoriosos.
En aquesta escena curiosa del fris del Tresor de Sifnos, les divinitats estan assegudes contemplant i comentant la Guerra de Troia, talment com si la veiessin en un cinema.
en la formació dels joves grecs, que s’emmirallaven en els herois mítics
i en els atletes victoriosos.
Després de visitar Delfos, fem un salt en el temps per a remuntar-nos a la Grècia governada des de Constantinòpolis, en el monestir d’Hosios Loukas, fundat en una vall recòndita propera al Parnàs, quan la vegetació ja amagava les ruïnes llegendàries del santuari d’Apol·lo.
Les esglésies monàstiques d’Hosios Loukas van ser construïdes prenent com a models les basíliques que els arquitectes de Justinià havien aixecat cinc segles abans a Constantinòpolis.
L’interior del Katholikon -l’església principal del monestir- reprodueix l’atmosfera de Hagia Sophia. Sota els marbres i els mosaics ressona el pensament arquitectònic originat a la Roma imperial.
L’església de la Panagia -la primera església d’Hosios Loukas- va perdre quasi totes les pintures que vestien els seus murs, però la seva austeritat sobrevinguda ens ajuda a sentir el silenci dels monjos.
Dijous 17.
Des de les alçades que encerclen l’immens cràter de Thera/Santorini, i sota un cel digne d’una enrabiada de Zeus, observem bocabadats l’impressionant «amfiteatre» natural, escenari d’un drama geològic de proporcions bíbliques que esdevingué l’ingredient més desmesurat del mite de l’Atlàntida.
A Akrotiri visitem les ruïnes de la ciutat més antiga d’Europa, protegida com Pompeia per les cendres volcàniques, però durant 3 mil·lennis. Edificis de diverses plantes amb cambres decorades amb frescos, tallers, magatzems de mercaderies, botigues, carrers pavimentats, conduccions hidràuliques,.. en una ciutat fundada mil anys abans que Roma. Aquest podria ser el gran centre urbà i comercial de la talassocràcia minoica, al nord de Creta i enmig de les rutes que creuaven l’Egeu.
És hora de relacionar mites, històries i troballes arqueològiques. Després d’assimilar el que hem vist a Akrotiri, entenem els mites que ens parlen de la primera civilització europea, engendrada per les civilitzacions primerenques d’Orient (el Rapte d’Europa), i d’un reialme sobre el mar (l’Atlàntida) governat des dels complexos palatins de Creta (el Laberint) i amb un cor fabril i comercial, és a dir urbà, a l’illa de Thera (Akrotiri), contra el qual es van rebel·lar els seus vassalls de les riberes continentals de l’Egeu (Teseu).
El record d’aquell món, i d’aquells temps llunyans i mítics, va inspirar a Plató la invenció de l’Atlàntida, per a alertar els grecs del poder creixent de Carthago, la potència que dominava el Mediterrani occidental, que tenia la clau de l’Oceà (Gadir/Cádiz) i que anhelava sotmetre les polis gregues de Sicília.
No ens calia sortir de l’hotel per a gaudir del millor panorama de Thera.
Divendres 18.
Avui ens desplacem a Oia, a l’extrem nord-occidental de l’illa de Thera/Santorini, per a assaborir la bellesa de la natura i de l’arquitectura popular, tan ben integrada en el paisatge,.. i acabar de digerir tot el que hem après en aquest viatge d’estudis tan dens i intens.
Dalt dels penya-segats volcànics, els habitants de Thera han aixecat nous «laberints» penjats sobre el mar, que explorem, escales amunt i escales avall... Laberints enrevessats, lluminosos i divertits, trenats d’esglesioles, cadascuna amb la seva cúpula pintada d’Egeu.
Prop de l’antiga fortalesa d’Oia, alguns sucumbim als consells de la literatura turística... per a assistir a l’espectacle de la posta de sol que trenca els blancs de l’arquitectura vernacle.
Dissabte 19.
Aquest estiu, quan ens banyem en el Mediterrani o quan el contemplem des de l’espigó, les ones ens portaran, una i una altra vegada, el record d’aquells dies fugaços però intensos a la ribera de l’Egeu.