Curs d’estiu ‘Frares, navegants i Prínceps. Sis segles d’històries a Sant Jeroni de la Murtra’


Participo en aquest curs de la Universitat d’Estiu Ramon Llull, amb la classe Un claustre “obert” al Món i a l’humanisme.


Aquest curs s’encaixa en el programa commemoratiu del 600 aniversari del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra. Les classes tractaran temes relatius a la història, la literatura, l’art, les llegendes i la vida quotidiana d’aquest monestir, ric en esdeveniments i fites crucials i en contribucions culturals importants per a Catalunya, Europa i el Nou Món. El curs finalitza amb una visita comentada al monestir.

Dates: del 4 al 8 de juliol de 2016
Horari: tardes, de 16.30 h. a 19.30 h.
Matrícula i informació: Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull

Interpretació del patrimoni i rutes culturals

Diploma d’especialització en 
Gestió del Patrimoni Cultural Eclesiàstic

L’objectiu d’aquest curs de postgrau és formar especialistes en la gestió i la difusió del patrimoni cultural eclesiàstic. La professionalització en aquest camp demana uns coneixements específics sobre la naturalesa d’aquest patrimoni, i també disposar d’uns instruments necessaris per tal d’actuar-hi, ja sigui per rendibilitzar-lo com a recurs turístic, ja sigui amb l’objectiu de gaudir-lo com a bé cultural.


Continguts del mòdul que imparteixo en aquest curs:
  1. Metodologia per a interpretar el Patrimoni arquitectònic sacre. 
  2. L’espai sagrat. 
  3. El context històric i físic dels edificis sacres. 
  4. Dimensió simbòlica dels temples cristians. 
  5. Els monestirs, ciutadelles espirituals. 
  6. El projecte pedagògic d’un monument cristià. 
  7. El viatge cultural.

Dates: febrer-juny de 2016. Horari d’aquest mòdul: dimarts de 18 a 21 h.

També es pot assistir com a oient, dins del programa d’Aules Obertes per al curs 2015-2016.

Matrícula i informació: Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull

Els castells i l’imaginari d’Escòcia

Entre les fortaleses medievals aixecades en llocs estratègics per dominar un territori i els castells projectats per a acomodar les elits victorianes, varen passar el ‘Segle de les Llums’ i l’esclat del Romanticisme; però les ruïnes de les primeres inspirarien a literats, a artistes i als arquitectes dels nous castells.
Perquè els castells i els seus habitants, històrics i eteris, són els ingredients essencials de la imatge d’Escòcia que encara es projecta en la imaginació dels visitants?


El sueño del arquitecto del Rey



Este año os felicito la Navidad con una imagen y un texto que, aunque casi parezca un cuento, recoge unos hechos históricos. Algunos, incluso, recordaréis haberme escuchado hablar en clase del arquitecto y del edificio de los que os escribo. Me ha parecido oportuno compartir esta historia con todos vosotros porque el trasfondo habla de esperanza, de (re)nacimiento, de superación ante la adversidad, y de una victoria de la Luz sobre la oscuridad, justamente lo que celebramos en estas fechas.

Enlace del texto.

Enllaç del text en català.

Click this link for the English version.

El Fénix en la fachada sur de St. Paul's Cathedral

Curs 2015-2016

Durant aquest curs que comença, em podreu trobar impartint assignatures i cursos en les següents institucions.

Facultat Antoni Gaudí 
1er quadrimestre (setembre-gener)

Topografia de l’Orbis Christianus
Geografia Històrica del Cristianisme

Horari: dijous, de 12.10 a 13.55 hrs.

Abordarem la dimensió geogràfica del cristianisme a través dels temps, des del context rural en el qual va predicar Jesús de Natzaret, fins al món global contemporani. Analitzarem la influència determinant del cristianisme en la transformació i la configuració d’Europa, des de Constantí el Gran fins a la Revolució Industrial.

Introducció a l’Arquitectura Cristiana

Horari: dimarts, de 9.10 a 10.55 hrs.

Es planteja com un itinerari en sentit cronològic per a estudiar els precedents, els orígens i l’evolució de l’arquitectura cristiana, tant des del punt de vista tipològic com constructiu i simbòlic, fins l’actualitat, per tal de proporcionar a l’alumne uns coneixements bàsics i una metodologia adequada per a abordar l’anàlisi d’un edifici de culte cristià.


Facultat de Filosofia. Universitat Ramon Llull
2on quadrimestre (febrer-maig)

Diploma d’especialització en Gestió del Patrimoni Cultural Eclesiàstic

Mòdul: Interpretació del patrimoni i rutes culturals

Horari: dimarts de 18.00 a 21.00 hrs.

Continguts: (1) Metodologia per a interpretar el Patrimoni arquitectònic sacre. (2) L’espai sagrat. (3) El context històric i físic dels edificis sacres. (4) Dimensió simbòlica dels temples cristians. (5)  Els monestirs, ciutadelles espirituals. (6) El projecte pedagògic d’un monument cristià. (7)  El viatge cultural.

També es pot assistir com a oient, dins del programa d’Aules Obertes per al curs 2015-2016.


Tallers d’Història i Art. Centre Cívic Cotxeres de Sants
1er trimestre (octubre-desembre)

Història i Art (IV): 
El despertar d’Europa: ciutats i catedrals

Horari: divendres, 10.00-11.30

Les catedrals gòtiques varen ser l’expressió més monumental i sofisticada del renaixement de la vida urbana a Europa occidental.


Història i Art (VII): 
Del neoclassicisme al romanticisme

Horari: dijous, 20.00-21.30

El neoclassicisme va anar substituint al rococó a mesura que la burgesia prenia el poder a l’aristocràcia. El romanticisme va significar la recuperació i la idealització de l’edat mitjana, en esdevenir aquesta època el punt d’arrencada dels relats nacionals i la font d’inspiració per a literats, arquitectes i artistes.

Matrícula i més informació: http://www.cotxeres.org/tallers/index.htm

El reto de explicar las dos ciudades de Edimburgo

Comunicación en las VI Jornadas Arte y Ciudad III Encuentros Internacionales, Madrid, 1, 2 y 3 de abril de 2014.

Publicación:
Oliver-Bonjoch, J., (2015) “El reto de explicar las dos ciudades de Edimburgo” en Chaves Martín, M. A. (dir.), Arquitectura, Patrimonio y Ciudad. Madrid, Universidad Complutense de Madrid, pp. 265-272.


Resumen

Entre los siglos XVIII y XIX, tras la unión del Parlamento escocés con el inglés, Edimburgo perdió la condición de capital efectiva de Escocia, pero su élite cultural y económica tomó las riendas del futuro de su ciudad y la reinventó dos veces. La primera, fuera de sus murallas, como una ciudad nueva –la New Town- que iba a encarnar los ideales urbanísticos y arquitectónicos de la antigüedad clásica, reelaborados y transmitidos por el Renacimiento italiano, y que se autoproclamaría la ‘Atenas del Norte’. La segunda iba a significar el saneamiento y el ‘embellecimiento’ de la ciudad vieja –la Old Town-, y la transformación del centro de Edimburgo en un escenario monumental, estratégicamente levantado alrededor de la estación central –Waverley Station-, bajo el influjo de la imagen romántica de Escocia creada por Sir Walter Scott y teniendo muy en cuenta su influencia determinante en el desarrollo turístico del país durante la era victoriana.


Edimburgo ha llegado al siglo XXI con el aspecto que adquirió tras estos dos procesos de reinvención, que se acabaron solapando a lo largo del XIX, gracias a la conservación de la mayor parte del patrimonio arquitectónico, por lo que mereció en 1995 el reconocimiento de la UNESCO, que inscribió la Old Town y la New Town en la Lista del Patrimonio Mundial. El espíritu y la dimensión simbólica de los dos proyectos urbanos, el neoclásico y el romántico, todavía se pueden leer con nitidez, a pesar de las edificaciones que han distorsionado el carácter original del área de Princes Street, para acoger las actividades comerciales y financieras que acabaron definiendo y condicionando a la principal arteria de la ciudad. Sin embargo, la funcionalidad de Princes Street y su especial configuración como avenida panorámica abierta hacia el escenario monumental levantado por el romanticismo ha contribuido a consagrar la Old Town como la zona de interés turístico de Edimburgo por excelencia, pero, al mismo tiempo, ha aislado a la mayor parte de la New Town de la actividad turística, mientras los visitantes siguen buscando en Edimburgo la imagen legendaria y ‘gótica’ de Escocia creada por los románticos. A pesar del esfuerzo admirable de las instituciones y las entidades conservacionistas que velan por el patrimonio arquitectónico, sigue en pie el reto de explicar Edimburgo a los visitantes e integrar la New Town en un proyecto didáctico que contemple la ciudad en su conjunto y en todas sus épocas.


Abstract

Between the 18th and the 19th centuries, after the union of the Scottish and the English Parliaments, Edinburgh lost its condition as effective capital of Scotland, but its cultural and economic elites took the reins of the future of their city and reinvented it two times. First time, outside the city walls, as a New Town, the incarnation of the urban and architectural ideals of the Classical Antiquity, reworked and transmitted by the Italian Renaissance, that proclaimed itself the ‘Athens of the North’. The second ‘reinvention’ upgraded and embellished the Old Town and transformed the centre of Edinburgh in a monumental scenery, strategically raised around Waverley Station, under the sway of the Scotland’s romantic image created by Sir Walter Scott and in agreement with its determining influence in the Scottish tourism development during the Victorian Age.

Thanks to the conservation of the architectural heritage, Edinburgh arrived to the 21st century with the aspect acquired through those two processes of reinvention overlapping themselves all along the 19th century. In 1995 UNESCO recognized and inscribed the Old Town and the New Town in the World Heritage List. The spirit and the symbolic dimension of both urban projects, the neoclassical and the romantic one, can be understood clearly, although Princes Street area’s original character is being distorted by some new buildings sheltering commercial and financial activities, that finished up defining and conditioning the city’s main artery. Nonetheless, the functionality of Princes Street and its configuration as a panoramic avenue opened to the monumental romantic scenery contributed to Old Town’s consecration as the Edinburgh’s tourist zone par excellence. But, at the same time, Princes Street alienates the most part of the New Town from the tourist activity, while visitors of Edinburgh continue to look for Scotland’s legendary and ‘gothic’ image created by the Romantics. Despite the admirable efforts of the institutions and the conservationist entities to preserve the architectural heritage, finding the best way to explain Edinburgh to the visitors and to integrate the New Town in a didactic project that contemplates the city in its totality and in all its ages, still remains a challenge.

Dos segles després de Waterloo


Els qui m’haveu tingut com a professor, m’haveu sentit parlar ben poc de guerres. En faig esment quan han estat factors crucials per a entendre el context històric, però mai m’he entretingut en descriure-les. No m’han interessat mai les guerres, ni les pel·lícules del gènere bèl·lic. Aquests dies, però, es commemora el bicentenari de la batalla de Waterloo i crec que cal rescatar aquest esdeveniment del calaix de la història militar per a situar-lo en el seu context, tan transcendental en la història d’Europa, i començar a fer una lectura crítica d’un període tan intens com mitificat.

Els entusiastes de l’èpica i la història militar, aquells que contemplen grans matances entre éssers humans com esdeveniments memorables, varen enaltir a Napoléon Bonaparte en el ranking dels grans estrategues de tots els temps; gran entre els líders victoriosos que sacrificaren desenes o centenars de milers de vides humanes –i d’animals també- com si es tractessin de peces en un tauler d’escacs. Fins i tot, a Gran Bretanya, Napoléon va tenir ja en vida els seus admiradors,.. i fins el dia d’avui.


Fa 200 anys, Lord Wellington va vèncer a Napoléon, però el mal ja estava fet. Les guerres engegades per Bonaparte dessagnaren una generació d’europeus i posaren potes amunt l’Europa continental, però no varen portar ni més llibertat, ni més drets humans, ni varen millorar les condicions de vida de la major part de les poblacions afectades; com tampoc la revolució francesa no havia proporcionat ni llibertat, ni fraternitat, ni Democràcia a la major part del poble francès. Tot i les icones femenines de la revolució, hauria de passar més d’un segle per tal que es comencés a instaurar el veritable sufragi universal –és a dir, el que comprèn a les dones- en alguns països europeus, i encara unes dècades més per a assolir drets que avui considerem imprescindibles, però que eren inimaginables en la França revolucionària.

L’exèrcit napoleònic va sembrar arreu la llavor d’una nova ideologia que havia anat prenent forma a Gran Bretanya durant el segle XVIII, i que havia fonamentat la creació de la primera nació d’Occident: els Estats Units d’Amèrica. Les burgesies de l’Europa post-napoleònica aviat es van fer seva aquesta ideologia, per a convertir els antics reialmes en nacions i prendre-hi el poder, en convèncer a les classes populars que en la ‘llibertat dels pobles’ s’assoliria l’anhel de llibertat –i de drets fonamentals- de tot ésser humà.

Aviat començarien a sorgir veus crítiques amb aquest joc de mans ideològic -els anomenats socialistes utòpics, que sortiren a denunciar les condicions denigrants que patien els treballadors, com l'explotació infantil, i reclamar els drets i la dignitat dels ‘vassalls’ dels nous senyors, però l’atractiu i l’impressionant poder de seducció de la ideologia escampada per Napoléon continuarien fent estralls. Els nous ideòlegs van seguir desmuntant i muntant el trencaclosques europeu, separant territoris que portaven segles units i aplegant estats seculars per a inventar les novíssimes nacions italiana i alemanya -interessadament liderades per les elits del Piemont i Prússia, tot desencadenant un procés que es va anar enverinant fins a desembocar en les dues guerres mundials, les més mortíferes i destructives de tota la història de la Humanitat.

La generació que va prendre el timó de les Democràcies que van sobreviure a la segona guerra mundial, es va posar a construir un nou projecte comú per a l’Europa Occidental que enterrés per sempre més aquella ideologia nefasta, tot i que encara seguiria alimentant els règims dictatorials d’Espanya i Portugal, mentre jueus d’origen europeu i joves militars àrabs l’activaven per a donar forma a les noves nacions de l’Orient Mitjà.


Epíleg

En la darrera dècada del segle XX, mentre el comunisme expirava, el socialisme començava a adulterar-se i ens acabaven d’inocular la ideologia que sosté a l’actual plutocràcia mundial, les oligarquies sèrbia i croata van ressuscitar la vella ideologia que es donava per caducada en sòl europeu, per a desencadenar una revifalla sinistre de les guerres mundials, a escala estrictament iugoslava. Actualment, s’han reeditat versions controlades -‘ignífugues’- que responen a interessos molt diversos, fins i tot contradictoris, en certes regions històriques de la Unió Europea; però, més enllà de Schengen i del desaparegut Teló d’Acer, en terres que també va trepitjar Napoléon, estem assistint a una altra revifalla inquietant, que de nou -com sempre, respon a les necessitats estratègiques d’una elit que vol perpetuar-se en el poder.
Wait and see.


Imatge: El camp de batalla de Waterloo.

Curs d’estiu ‘La identitat mediterrània de Barcelona: símbols i mites’


Participo en aquest curs de la Universitat d’Estiu Ramon Llull, amb la classe D’August a Carlemany: la romanitat de Barcelona.


Aquest curs proposa un itinerari en el temps i en l’espai per la façana marítima de Barcelona, per redescobrir i llegir els elements simbòlics i iconogràfics que ens parlen de mites, d’esdeveniments i personatges històrics, de creences i celebracions religioses que han anat configurant la identitat de la Ciutat Comtal, profundament arrelada i vinculada al Mediterrani.

Dates: del 6 al 10 de juliol de 2015
Horari: tardes, de 16.30 h. a 19.30 h.
Matrícula i informació: Facultat de Filosofia de la Universitat Ramon Llull