Sant Jordi. Avui fa un any

Avui és Sant Jordi, sí, però, per mi, avui fa un any que l’esperit del meu pare va abandonar el seu cos esgotat. En el mateix dia de l’aniversari de la mort de Shakespeare i Cervantes, el dia que els barcelonins ens regalem llibres entre nosaltres. Precisament, el meu pare era un gran lector, un veritable devorador de llibres; sempre en portava un a sobre, per si havia de fer temps en qualsevol lloc, o esperar al cotxe mentre la meva mare feia alguna gestió. Per això, més d’una vegada s’havia deixat oblidats llibres en oficines, bars, cinemes,.. Era un especialista en la literatura de ciència ficció, però també li agradava la novel·la d’aventures i la novel·la històrica, i amuntegava amb un ordre precís els seus llibres per tots els espais que podia ocupar a casa, fins i tot sota el llit i en els racons més recòndits dels armaris, per a desesperació de la meva mare, que creia que el pis s’enfonsaria pel pes dels llibres.

Quan més el trobo a faltar és quan succeeix alguna cosa que hauria pogut compartir especialment –o només- amb ell. Enguany, l’he trobat a faltar molt als boscos de Ljubljana (com li agradava submergir-se en boscos impenetrables, sobretot acompanyat de la Nena i la Gina), a la carretera vertiginosa que porta a Amalfi (com li agradava conduir; de vegades, jo pensava que el cotxe era pràcticament una prolongació del seu cos), i a la projecció d’Avatar (ell, incondicional d’Odissea 2001, de Star Trek,.. i de tants films de ciència ficció, què hauria experimentat amb les proeses tècniques i el missatge colpidor d’Avatar?).

Avui fa un any d’una jornada estranya (no sé com definir-la). Tot i que el meu pare portava (i portàvem) quasi 4 mesos patint la degradació accelerada del seu cos, la diada de sant Jordi estava eixerit. Mai oblidaré com em va agafar la mà quan vaig arribar a la cambra que ocupava provisionalment a urgències. Estàvem ambdós dempeus i em va mantenir agafada la ma durant uns quants minuts. Una hora i mitja després, el seu cos s’apagava de forma brusca, sense donar-nos temps a pressentir la seva partida.

I demà passat farà un any d’una altra jornada estranya. Una jornada de sentiments i emocions radicals. D’una banda el dolor i l’estupefacció davant del drama que ens tocava viure a la meva mare, a la meva germana i a mi, mentre ens sentíem embolcallats per la unió tan intensa que vam sentir amb els altres éssers estimats que s’han unit al nostre cercle familiar més íntim: el Xavier, l’Iztok, l’Eduard i l’Elisabet (el Jaume era massa petit per adonar-se del què estava passant). De l’altra, l’afecte tan gran que vam sentir de totes les persones, amics, parents, veïns, companys, que van venir a acompanyar-nos en la cerimònia de comiat del meu pare. Llavors, em va tocar fer el discurs més important de la meva vida, que mai vaig pensar que hauria de fer. No recordo prou bé què vaig dir ni com ho vaig dir. Sentia que havia de retre homenatge al meu pare i de dir-li tot allò que no havia gosat dir-li en vida, de com n’estava d’orgullós d’haver estat fill seu, i les paraules em sortien a sotragades del cor, precipitadament, sentint encara la presència del meu pare i conscient que l’havíem de deixar partir en aquell mateix instant. I en aquell mateix moment vaig sentir la força indescriptible de l’amor que ens expressàveu tots els qui ens vareu fer costat en aquell moment. Un moment de dolor profundament punyent, però que, inexplicablement, gràcies a tots vosaltres, puc recordar també com un moment únic en la meva vida, d’una emoció intensa i profundament curativa.

Gràcies