Ròmul, Æneas i August. Notícies sobre el mite de la fundació de Roma


Havent deixat enrera ‘les boires i les resplendors’ del Romanticisme, els historiadors s’entestaren en donar un caire més científic a llur disciplina i començaren a desenvolupar una mirada crítica, per a llegir amb més rigor els esdeveniments del passat. Des de llavors, s’han anat relativitzant, o fins i tot arraconant, els mites i les epopeies que explicaven els orígens de pobles i nacions.

Quant al mite de la fundació de Roma, el bressol de la nostra civilització, quan els arqueòlegs començaren a trobar testimonis que documentaven la presència de nuclis de població anteriors al segle VIII aC en l’àrea que ocuparia la Urbs, es qüestionà la cronologia tradicional proporcionada per les fonts romanes. Això no obstant, les excavacions realitzades al Mons Palatinus -el turó on Ròmul hauria fundat la Ciutat- als anys 90, han confirmat alguns aspectes importants del mite, invitant a proposar una nova lectura que treu profit dels fets llegendaris, tot elaborant una interpretació força convincent d’aquests.


Romvlvs et Remvs

La llegenda de Ròmul i Remus comença a Alba Longa, amb un ‘cop d’estat’ comandat per Amulius, qui usurpà el poder en destronar al seu propi germà, Numitor. Per tal d’assegurar la seva posició en el futur, Amulius féu matar els fills mascles de Numitor i va obligar la filla, Rea Silvia, a professar com a verge vestal. Amulius, però, no comptava amb la intervenció del déu Mart, qui visità en secret a Rea Silvia i la féu mare de dos bessons. En assabentar-se de la maternitat de la seva neboda, que les males llengües atribuïren a una violació,[1] Amulius ordenà l’empresonament de Rea Silvia, mentre els nens eren dipositats en un cistell que havia de ser llençat al riu Tíber, que llavors s’havia desbordat. Això no obstant, el servent d’Amulius tingué cura de deixar el cistell en un lloc sec, al peu d’una figuera (anomenada Ficus Ruminalis), on els trobà la lloba que els alimentà amb la seva llet. Més tard, el pastor Faustulus ensopegà amb els nens i se’ls endugué a la seva cabana, dalt del mateix turó que penetrava la cova habitada per la lloba.

Faustulus troba la cova on la lloba tenia cura dels bessons. Representació del mite en una placa decorativa de terracota romana, al Pergamom Museum de Berlín (foto Oliver-Bonjoch).

Quan Ròmul i Remus hagueren crescut, en conèixer els seus orígens Reials[2] organitzaren una revolta i retornaren el Tron al seu avi, Numitor. Tanmateix, els bessons decidiren deixar Alba Longa i anaren a fundar una nova ciutat en la zona on havien viscut la infantesa i l’adolescència. En arribar, però, sorgí entre ambdós el desacord sobre l’emplaçament concret on s’havia d’aixecar la nova ciutat,[3] com sobre qui n’havia de ser el Rei. Aleshores, acordaren consultar els auspicis,[4] i aquests mostraren que Ròmul tenia el favor dels déus. Respecte els fets que esdevindrien a continuació, Livi recull dues tradicions; segons una d’elles, entre els joves que els acompanyaven en aquella empresa, n’hi havia que recolzaven en Ròmul i d’altres que eren partidaris de Remus; llavors, cadascun d’aquests grups proclamà “Rei” al seu candidat, la qual cosa acabà amb una lluita, en el transcurs de la qual Remus trobà la mort. L’altra tradició, que també era la més acceptada pels antics romans, explica que, ja en el Mons Palatinus, havent traçat Ròmul el perímetre sagrat de la ciutat, previ a la construcció de les muralles, Remus desafià el seu germà, travessant aquest perímetre -o les mateixes muralles-, i Ròmul l’hagué de matar, certificant així la inviolabilitat (sanctitas) de la Ciutat i anunciant la pena de mort per aquells que no la respectessin.

La fundació d’una ciutat era un acte religiós, per la qual cosa, Ròmul començaria aquest procés consultant de nou els auspicis, dins de l'emplaçament elegit per a la Ciutat, i celebrant un sacrifici en un altar instal·lat allà mateix. Segons les fonts romanes, el 21 d’abril de l’any 753 aC,[5] Ròmul ‘inaugurà’ el Mons Palatinus en traçar el perímetre (sulcus primigenius) de l’espai que havia d’ocupar la seva Ciutat, amb una arada que arrossegaven un brau -a la dreta- i una vaca -a l’esquerra-. El recinte (pomerium) quedava en el costat de la vaca, i l’arada s’aixecava en els trams on s’havien previst les portes de la muralla que havia de rodejar la Ciutat. Amb aquest ritual hom sacralitzà el recinte, mentre el solc assenyalaria també el traçat de la muralla.

Segons Livi, la nova ciutat fundada en el Palatium o Mons Palatinus prengué el nom de Ròmul.[6] Després del famós episodi del “rapte de les sabines”, el jove Rei consagraria el temple de Iupitter Feretrius dalt del turó anomenat Capitolium,[7] al peu d’una alzina venerada pels pastors.


La llegenda d’Æneas i les relacions amb el món hel·lènic

En temps dels Reis Tarquinii (entre els segles VII i VI aC) la llegenda de Ròmul i Remus hauria estat modificada, en connectar-la amb una altra llegenda d’origen hel·lènic que remuntava l’origen de Roma a un heroi troià anomenat Æneas, fill de Venus i d’un home -Anchises-. Segons aquesta llegenda, tal com l’explica Titus Livi,[8] en caure Troia, Æneas, el seu pare i un grup de compatriotes abandonaren llur ciutat i s’embarcaren a la recerca de noves terres on refer les seves vides. El seu llarg viatge, contemporani de les aventures viscudes per Ulisses de retorn a Íthaca, els portaria fins la costa tirrènica d’Itàlia, prop[9] de la futura ciutat d’Òstia. Allà foren rebuts pel Rei Latinus, amb la filla del qual -Lavinia- es casaria Æneas. En morir el seu sogre, Æneas el succeí en el Tron i fundà la ciutat de Lavinium, mentre els indígenes i els nouvinguts troians s’unien sota la denominació de “llatins” (latini).

El fill d’Æneas, Ascanius, encara no tenia edat per a regnar quan succeí al seu pare, per la qual cosa Lavinia governà com a regent. Tanmateix, arribat el moment de regnar, Ascanius deixà a la seva mare (madrastra o sogra, segons altres versions) el govern de Lavinium i anà al mont Albano a fundar Alba Longa, la futura ciutat natal de Ròmul i Remus. Llavors, els qui varen casar ambdues llegendes, cobriren el tronc genealògic entre Ascanius i els bessons amb una dinastia de Reis d’Alba Longa, entre els quals trobem a Tiberinus i a Aventinus, els noms dels quals serviren també per a explicar l’origen de dos topònims romans,[10] tal com ja havia succeït amb els noms d’altres personatges esmentats.

A la Ilíada, Æneas és un personatge destinat a salvar-se de la destrucció de Troia, però en cap moment no es diu que hagi de viatjar a occident, sinó, ben al contrari, és assenyalat com el futur substitut de la dinastia de Príam. Això no obstant, al segle VI aC, en les colònies gregues del sud d’Itàlia -la Magna Græcia- es divulgaria una llegenda que relacionava a Æneas amb la fundació de Roma. El creixent ressò que anà adquirint aquesta llegenda ha estat vinculat[11] amb els ambiciosos interessos diplomàtics i comercials de l’Atenes de Pèricles. D’una banda, en esdevenir Atenes la metròpoli de facto de les ciutats jònies, es consideraria d’alguna manera responsable de la memòria de Troia. Al mateix temps, els atenesos volien enfortir les seves relacions amb Roma i amb altres pobles d’occident -com els vènets-,[12] i una subtil forma de recolzar aquest propòsit consistiria en promoure històries que arrelessin llurs orígens en el món grec, concedint-los així una forma de poder participar del prestigi de la cultura hel·lènica.

Hi ha també una versió etrusca d’aquesta llegenda, segons la qual Æneas fou acollit pels etruscos i es trobà amb Ulisses en aquesta regió; llavors, Ulisses deixà de ser enèmic d’Æneas (Ulisses havia estat un dels invasors de Troia) i junts fundaren Roma. Una altra llegenda itàlica explica que Diomedes entregà a Æneas el Palladium, un poderós talismà que havia protegit Troia, fins que els grecs l’havien hagut de robar per a poder derrotar als troians. Així hauria arribat el Palladium a mans dels romans. Això no obstant, aquestes històries sobre Æneas a Itàlia, que el relacionen positivament amb antics enemics seus -Ulisses i Diomedes-, no serien incloses en la versió definitiva i “oficial” del mite de la fundació de Roma, que Virgili consagrà a l’Eneida per encàrrec d’August.


August i el mite de la fundació de Roma

Els membres de la gens Iulia, el clan al qual pertanyien Juli Cèsar i August, es consideraven descendents d’Æneas, tot remuntant la procedència de llur patronímic al fill d’Æneas, Ascanius, que algunes fonts romanes anomenaven Iulus.[13] Però, tal com ja hem fet esment, aquest gloriós tronc genealògic no s’atura en Æneas, sinó que arriba fins la deessa Venus; per aquest motiu, amb la intenció de celebrar la seva ascendència, Cèsar comprà un gran i costós solar a la vora del Fòrum Romà, i hi féu construir una gran plaça porticada -el Forum Iulium- i un temple dedicat a Venus (Templum Venus Genitrix), precisament en la seva condició d’avantpassada de la gens Iulia.

Bust de Juli Cèsar, a l'Altes Museum de Berlín (foto Oliver-Bonjoch).

En inaugurar el nou règim polític que tancà l’esgotador cicle de guerres civils que va ocupar bona part del segle I aC, August es presentà com un “refundador” de la Ciutat. Aquest era, en definitiva, el missatge que transmetien els grans projectes urbanístics i arquitectònics promoguts per August, i que Suetoni sintetitza tant bé en la famosa frase: “trobà (la Ciutat) de maons i la deixà de marbre”.[14] Aquest “nou Ròmul” tingué la prudència d’evitar el títol Reial que ambicionava Juli Cèsar segons els seus detractors i assassins, i acceptà els de Princeps i Augustus que l’atorgà el Senat, entre d'altres títols, però cercà totes les connexions possibles amb el fundador i primer Rei de Roma.

Enlloc de fer-se construir una luxosa mansió o una vil·la urbana com la del seu amic Mæcenas, August adquirí un grup de cases dalt del Palatinus, just al costat d’on es venerava la cabana de Ròmul (Casa Romuli). Algunes de les cases foren unides i adaptades per a constituir la seva residència (la Domus Augusti), mentre que una part d’aquestes antigues edificacions fou enderrocada per a construir un temple dedicat a Apol·lo. Endemés, August considerava[15] que la seva casa s’aixecava en l’emplaçament original de la cabana de Ròmul, i que la plaça oberta al davant corresponia a la Roma quadrata, l’espai on els primers romans es reunien amb el seu Rei. Havent estat nomenat Pontifex Maximus, August arranjà a la seva casa un lloc per a celebrar els cultes de Vesta i dels Penates, convertint la seva pròpia residència en la nova Domus Publica.[16]

Estàtua d'August de Prima Porta, als Musei Vaticani (foto Oliver-Bonjoch).

Al centre de la Ciutat, al costat del Forum Iulium, August va construir el seu propi fòrum (Forum Augustum) i un temple dedicat al déu Mart (Templum Mars Ultor), el progenitor mític de Ròmul i Remus. Darrera dels pòrtics laterals d’aquest nou fòrum, hi havia dues exedres, articulades amb fornícules que contenien les estàtues d’Æneas, dels Reis d’Alba Longa i de Ròmul, així com les dels personatges històrics més il·lustres de la gens Iulia. D’aquesta forma, es commemorava de nou l’ascendència mítica d’August, connectant-lo amb els fundadors de la Ciutat, tot conferint, de forma gairebé subliminar, una legitimitat de caire monàrquic al status d’August com a governant únic, suprem i indiscutible de l’Imperi.

L’any 121 dC, en el solar que havia ocupat el vestíbul de la Domus Aurea de Neró, entre el Fòrum, el Palatinus i la vall on s’aixecava el magne Amfiteatre Flavi, Hadrià féu construir un temple dedicat a Venus i a Roma. En el Templum Venus et Roma se celebraria l’apoteosi de la Ciutat, d’una Roma que pretén ésser eterna,[17] coincidint amb un moment d’esplendor i de pau, motiu pel qual, també es dedicà a Venus, a qui s’afegí el sobrenom de “feliç”, deessa de l’Amor, però també “avantpassada” de Juli Cèsar i d’August, el primer Emperador.


Les darreres troballes i la lectura del mite

Retornant al que dèiem en començar aquest article, si bé els arqueòlegs han documentat que l’àrea ocupada pels set turons (Septimontium) de la Roma arcaica ja estava habitada abans del segle VIII aC, les excavacions portades a terme en el Mons Palatinus han localitzat un tram de la primera muralla i una de les seves portes -la Porta Mugonia- en la vessant nord-est del turó. La muralla[18] ha estat datada en el segle VIII aC, com també el dipòsit votiu situat sota el llindar de la Porta Mugonia i les cabanes excavades en la vessant oest, en l’àrea on els antics situaven la casa de Ròmul, que seria venerada i restaurada successivament fins l’antiguitat tardana. Endemés, en el Mons Capitolinus, hom ha trobat un dipòsit votiu relacionat amb el culte a Iupitter Feretrius, que havia estat iniciat per Ròmul -tal com hem esmentat abans-, i que també ha estat datat en el segle VIII aC. D’entrada, totes aquestes troballes relacionen la construcció de la primera muralla de la Ciutat amb la cronologia tradicional de la fundació de Roma i, al mateix temps, confirmen que el primer nucli emmurallat estigué en el Palatinus, on precisament la llegenda situa la Ciutat fundada per Ròmul.

El Forum Romanum, al bell mig de Roma, i la vessant nord-est del Mons Palatinus (foto Oliver-Bonjoch).

D’altra banda, tot i que, antigament, el mite de Ròmul i Remus havia donat a entendre que Roma va ser fundada en una àrea pràcticament deshabitada, on només hi hauria algunes cabanes de pastors, hi havia una altra llegenda que parlava d’una població molt anterior als dos bessons, governada per Evandrus, un grec procedent del Peloponès. Aquesta llegenda entroncava amb una altra que explicava l’origen del culte d’Hèrcules a Roma, segons la qual l’heroi mític s’enfrontà a Cacus prop de l’indret on la lloba trobaria els bessons, per a recuperar els bous de Geryon que aquell li havia robat mentre dormia; llavors, Evandrus dedicà a Hèrcules un altar i hi sacrificaren un dels bous.

Així doncs, tenint en compte les dades proporcionades per l’arqueologia i les informacions que han transmès altres mites, diversos autors[19] han definit la població anterior a la data fundacional com una “proto-ciutat”. Aquesta “proto-ciutat” estava articulada en ‘barriades’ constituïdes per cabanes, recintes pel bestiar i petites parcel·les assignades a les famílies, i devia ocupar prop de 250 hectàrees; seria major que tots els altres nuclis de població del centre d’Itàlia i equivalent a una ciutat grega. Llavors, l’actuació del fundador, a qui la llegenda anomena Ròmul, hauria estat la de construir les primeres muralles al voltant del nucli establert dalt del Palatinus, que així passava a ser una ciutadella fortificada des de la qual es podia dominar i governar el territori circumdant. L’esdeveniment de la fundació ha estat interpretat per Cornell[20] com l’acte polític que va assenyalar el graó evolutiu assolit pel conjunt dels habitants dels set turons, en adquirir consciència del seu propi desenvolupament com a comunitat. D’aquesta manera, la “proto-ciutat” esdevingué una “ciutat-estat”. Com diu P. Carafa,[21] “una ciutat de cabanes, amb murs d’argila i carrers de grava, però una ciutat”.



[1] TITUS LIVIUS; Ab Urbe condita, I. 4. [2] Faustulus ja sospitava que els nens pertanyien a la Regiam stirpem (TITUS LIVIUS; op. cit., I. 5). [3] Remus l’hauria volgut fundar al Mons Aventinus[4] Ròmul arranjà el seu “temple augural” en el cim més alt del mont Aventinus (Aventinus Maior), mentre que Remus ho féu en l’altra alçada del mateix (Aventinus Minor), i ambdós convingueren que guanyaria aquell qui veiés més voltors. Remus fou el primer en veure un grup de voltors -en veié sis-, però Ròmul en va veure dotze; a més, els voltors de Ròmul venien d’una direcció més propicia (del nord/nord-est) que no pas els de Remus (del sud /sud-oest). [5] El 21 d’abril era el cap d’any del calendari (de 10 mesos) dels llatins. Els romans comptaven els anys a partir de la data de fundació de la Ciutat. [6] Segons Carandini (“Variazioni sul tema di Romolo”, Roma, Romolo e Remo e la fondazione della Città, Milano, Electa, 2000, pàgs. 95-150), és possible que el lloc on la llegenda situava la salvació dels bessons s’anomenés “Roma”, i que aquest ‘microtopònim’ inspirés després el nom de la Ciutat. [7] Ròmul establí en aquest mateix turó l’Asylum, l’espai sagrat on podien trobar refugi els fugitius i els desheretats. [8] TITUS LIVIUS; op. cit., I. 1-3. [9] En un lloc anomenat Laurentem agrum (“terra de Laurentum”). [10] Segons aquesta història llegendària, abans que el Rei Tiberinus s’ofegués en el Tíber, aquest riu es deia Albula; i el Rei Aventinus hauria estat sepultat en el turó que hauria rebut el seu nom. [11] BRACCESI, L.; “Il mito di Enea in occidente”, Roma, Romolo e Remo e la fondazione della Città, pàgs. 58-62. [12] Segons una altra llegenda que també recull Titus Livi (op. cit., I. 1), Antenor i els eneti, en ser expulsats de la Paphlagonia i perdre llur Rei, Pylæmene, en el setge de Troia, varen emigrar a la costa nord-oest del mar Adriàtic. [13] TITUS LIVIUS; op. cit., I. 3. [14]marmoream se relinquere, quam latericiam accepisset.” (SUETONI; Vida dels dotze Cèsars. August, XXVIII, 5). [15] MASTROCINQUE, A.; “Romolo alla luce delle nuove scoperte”, Roma, Romolo e Remo e la fondazione della Città, pàgs. 51-57. De fet, la cabana venerada segles enrera hauria estat en realitat el sagrari dedicat per Ròmul als déus Mart i Ops al costat de la cabana on residia, i aquesta edificació fou desplaçada en construir el Temple de la Magna Mater, reconstruïda més enllà i identificada com la casa de Ròmul (CARANDINI, A.; “Variazioni sul tema di Romolo”). [16] La Domus Publica estava en el Fòrum i era la residència del Pontifex Maximus; August la donà a les vestals, que l’annexionaren a llur seu (Atrium Vestæ), de la qual només estava separada per un mur. [17] LUGLI, G.; “ ‘Roma Æterna’ e il suo culto sulla Velia”, Accademia Nazionale dei Lincei. Problemi attuali di Scienza e di Cultura. Quaderno II, 8, Roma, 1949. [18] La muralla seria reconstruïda amb carreus de tufo al voltant de l’any 600 aC.[19] PERONI, R.; “Formazione e sviluppi dei centri protourbani medio-tirrenici”, Roma, Romolo e Remo e la fondazione della Città, pàgs. 26-30. CARANDINI, A.; “Variazioni sul tema di Romolo”. BETTELLI, M.; Roma, la città prima della città, Roma, 1997.[20] CORNELL, T.J.; “La leggenda della nascita di Roma”, Roma, Romolo e Remo e la fondazione della Città, pàgs. 45-50.[21] CARAFA, P.; “I contesti archeologici dell’età romulea e della prima età regia”, Roma, Romolo e Remo e la fondazione della Città, pàgs. 68-73.



Referència de l'article: OLIVER-BONJOCH, J.; “Ròmul, Æneas i August. Notícies sobre el mite de la fundació de Roma”, Regalia Catalana, VI (2003), pàgs. 48-54.